Jo sóc un romàntic, un idealista, un somia truites de les grosses i, per tant, els meus ideals polítics són també romàntics, nostàlgics i fins i tot febrils. De totes maneres sóc molt escèptic a l'hora de pensar que qualsevol opció política pugui defensar-se des de l'entranya; precisament perquè (transplantaments a banda) l'entranya és personal, íntima i intransferible. I per tant, és molt difícil de fer-te entendre si parles des de tan a dintre de tu mateix.
Existeix un cert problema quan certes idees polítiques o determinades opcions de futur no poden defernsar-se ni recolzar-se sobre el més pur pragmatisme, quan només resta el recurs de l'entranya, i l'exaltació de determinats tipus d'Rh.
Afortunadament això no passa amb Catalunya i sí passa amb Espanya.
Estem d'acord que qualsevol nacionalisme no és més que l'expressió d'un sentiment d'amor, d'afecció, diguem-ho com vulgueu, cap a la terra. I que, per tant, les idees d'independentisme tenen un component sentimental molt fort. Malgrat tot, no entrarem en aquesta Lesson one a parlar de deutes històrics ni d'injustícies pretèrites reiterades. Ens limitarem a parlar de per què un Estat català seria tant positiu per tothom, i remarco PER TOTHOM, des d'un punt de vista pràctic.
Un altre dia ja entrarem a analitzar la víscera.
- Què és més fàcil de gestionar: casa teva o tota la comunitat de veïns?
Sempre es repara abans la fuita d'aigua de la pica de la cuina que la taca d'humitat que hi ha a la façana; i decidir que s'ha de pintar el pis és qüestió de dos minuts mentre que posar-se d'acord en pintar l'escala pot costar-nos dies i setmanes de reunions.
Catalunya podria ser un Estat perquè té totes les seves necessitats cobertes. Som una regió rica (parlo de "regió" no de persones), amb un sistema sanitari propi, amb una policia pròpia, amb empreses de capital propi, amb multinacionals instal·lades, amb sortida al mar, amb un comerç viu, amb un sector primar potent i suficient, un sector secundari notable i un sector terciari excel·lent.
Som un racó de la Mediterrània on es genera molta riquesa; riquesa que en plena exaltació es llença a l'aire i....que s'emporta el vent cap a altres zones.
Jo, tu, el teu veí, el cunyat de la teva germana, aquell noi dels piercings, el pelut, el pelat, la cuinera, la teva advocada (que va néixer a Madrid), la mestra dels teus fills, el teu perruquer, la doctora...TOTS NOSALTRES, vinguem d'on vinguem, haguem nascut on haguem nascut, podríem viure molt millor que ara. No seríem més rics; seguiríem cobrant el mateix i l'Euríbor continuaria pujant mes a mes. Però si el nostre Estat pogués gestionar els seus ingressos:
Podríem tenir més escoles bressol amb places per als nostres fills més apop de casa, una escola pública de qualitat amb més aules, més professors, menys massificació i per tant millor educació; més hospitals amb més recursos que fes que no fos necessari anar a Barcelona per fer-nos la ressonància o el TAC, que fes que les llistes d'espera es reduïssin. Podríem reparar d'una vegada la xarxa de Ferrocarrils tan obsoleta que tenim, arreglar la xarxa viària, no haver de pagar peatge cada vegada que surts de casa.
Els tràmits administratius serien més senzills, perquè és més fàcil organitzar casa teva que el teu barri.Tindríem veu internacional per ajudar a decidir aquelles polítiques a nivell europeu que millor poden fer funcionar les coses, podríem gestionar l'onada migratòria i detectar amb més facilitat les mancances humanes de cada ciutadà...
Hi ha qui diu que en un marc d'unió europea i de constant globalització, un estat nou no té sentit més que el purament sentimental.
Jo no hi estic d'acord perquè dintre del mateix marc, com són les coses avui a Catalunya és molt diferent a com podríem ser si Catalunya fos un Estat independent.
